Tot i ser un gran coneixedor del dibuix, ja des de l'inici de la seva carrera l'Isidre Vilaseca, utilitza el poder expresiu de la llum i els colors. Amb influències clarament impressionistes i fauvistes, el pintor sempre ha sapigut captar a la perfecció aquells moments de llum, pel damunt de la identitat mateixa de les coses.
El gran domini del color li permet utilizar una gran varietat de tonalitats en els seus quadres. Amb les proporcions exactes, cuidant molt la seva interacció, i en la seva justa extensió, l'artista confereix a cada quadre un equilibri estètic i una armonia cromàtica única.
Aquesta armonia i equilibri arriben a captivar a l'espectador, transmetent-li una sensació de calma molt agradable.
Els colors que utilitza Vilaseca són purs, quasi sense negre, amb un domini magistral del blanc i tots els seus matisos. Vilaseca intenta fugir de les barreges de colors, si les feia, sempre era directament a la mateixa tela.
El tret que més ha fascinat als crítics del pintor Vilaseca és la capacitat de captar en poques pinzellades, allò més quotidià, i saber transmetre amb el color, la seva propia personalitat reflexada en aquell moment.
La poca definició de les formes, fan que amb la distancia, aquelles taques de color, vagin prenent sentit i donin la concreció exacta a cadascuna de les figures del quadre.
Independentment de la temàtica de cada quadre, totes aquestes singularitats fan que poguem distinguir sense possible confusió "un Vilaseca" només veure'l, la qual cosa ens permet afirmar que el pintor té clarament un estil propi molt ben definit.
Si agafem com a premisa aquella famosa frase que li va dir Stéphane Mallarmé a Edouard Manet: "...no pintis l'objecte en sí, sino l'efecte que et produeix...", podem veure en els quadres de l'artista la seva manera positiva i alegre d'entendre la realitat, i la seva capacitat de transmetre aquests sentiments mitjançant la pintura.
Tal com deia Conxita Oliver...
"...la pintura de I. Vilaseca és un exercici al qual se sotmet per captar allò únic. Perquè com venia a dir Unamuno: “ el paisatge és una metàfora”. La metafísica d’allò real es troba en la mateixa pell del paisatge, en la llum que l’alimenta i en les figures que el transiten. Aquesta és la base de la pintura de Vilaseca. Creure en la veritat del que veu."